No descloguis els llavis si no estàs segur que el que diràs és més bell que el silenci

(proverbi àrab)

3 de jul. 2009

Pusil·lànimes


D’ànim feble o tímid.

Homes i dones; de totes les classes socials; de totes les nacions (amb Estat o sense); del centre i de la perifèria.

Poden tenir un aspecte famèlic però també poden ser grassonets i rodanxones, o d’ossada corpulenta.

Vesteixen d’una manera endreçada i polida però també n’hi ha que descuiden la seva imatge i fugen de l’aigua i el sabó.

Treballen en l’economia productiva tot i que en el sector financer abunden; també en càrrecs de direcció i poder.

Prefereixen les platges de sorra fina i profunditats modestes tant com les valls pirinenques i els cims més alts.

En prou feines parlen bé la llengua que saben o en podem trobar que l’embelleixen o que en saben moltes més, a part de la materna.

Com, doncs, podem descobrir els i les pusil·lànimes? Lamentablement, a dia d’avui, només es delaten en les situacions de crisi, de conflicte, de presa de decisions. Llavors descobriràs que el teu líder polític o espiritual, que la teva parella, el teu company o companya, la teva cap o el teu veí, són uns PUSIL·LÀNIMES.

Els símptomes que manifestaran, depenent dels caràcters, són els següents:
• Enuig profund per la situació crítica, endegant les culpes a tothom i llançant pilotes fora
• Salvant-se ells primers. Si es tracta de dones i infants no quedaran tan mal vistos
• Impulsivitat. Han de respondre ràpidament perquè no descobrim l’engany que amaga la màscara. Aquí hi ha la possibilitat que es delatin
• La millor defensa davant d’un atac és un altre atac. Pilotes fora una altra vegada, però ells es creuen que són bons en tàctica i estratègia
• La fugida. Desapareixen comprant tabac, defugen una mirada directa als ulls, fan veure que no hi són quan se’ls necessita, etcètera.
• El punt de control és extern: mai no tenen ni una mica de responsabilitat sobre les conseqüències del seus actes, la culpa sempre és de les circumstàncies o dels altres, que els volen enfonsar

I un llarg etcètera de mediocritats.

De comportament escàpol, amb el do la ubiqüitat però de la poca presència. Són a tot arreu, envoltats de molts i aferrats a pocs com una taula de salvament.

El seu aspecte, en una primera llambregada, ens pot semblar del més normal fins i tot encantador, però si furguem una mica més o ensopeguem amb la seva vertadera cara, els descobrirem. Lamentablement sempre serà massa tard per poder prevenir-los/les.

Una vegada ja m’ho van dir: “vés en compte amb els/les febles” ... i vaig fer cas del consell massa tard, com sempre.