Confusions lèxiques; que em pensava jo que viure era més urgent que sobreviure.
Però sobreviure és tornar al moll de l’os i veure-hi clar. Perduts en la farsa de les
neollibertats hem oblidat que la línia es marca a la sorra i que juguem a la xarranca; no s’hi val perdre l’equilibri perquè has de saltar endavant.
Jo he vingut aquí per sobreviure. He lluitat amb cent mil espermatozous per aconseguir l’òvul matern. M’he barallat amb virus i infeccions, traus i ruptures, nafres i distímies, injustícies i males solucions.
Sobreviure és l’últim remei, la darrera guarició, el salt de fe a l’abisme sense ales de cabell d’àngel.
Tot plegat quan ja ningú no sap viure perquè viure s’explica i es menteix de masses maneres.
Viure ha esdevingut perdre’s en un món de possibilitats. Tantes possibilitats que la potència ha perdut l’acte.
Destenyits, aigualits, deshidratats, escanyolits, descremats, somorts, temperats, domesticats, acorralats, porucs, morts.
Sobreviure és perdre la carn i el greix que envolta l’esquelet intangible. Trepitjar terra i fer arrels.
Un menú amb tants plats i sense fam.
Cirurgia estètica i manca de desig.
Hipoteques indecents per a unes llars tristes i púdiques.
300.000 amics al
Facebook i encara no ens hem tocat.
