Potser només ets l’ombra rient i fugitiva d’un desig obstinat a habitar dins la ment
Carles Riba
El desig neix i creix amb l’absència; l’absència de l’objecte, o el subjecte; en aquest cas, tu. Ets desig perquè no hi ets, perquè no et tinc i potser et voldria.
Si no vull perdre-hi massa, em quedaré ben quieta i esperaré que l’absència es torni absència d’absència i guanyi el pes de l’oblit.
Llavors el pas esponjós del temps, el ritme decadent de l’hàbit i la respiració monòtona faran que el desig es converteixi en un record pretèrit que només, molt de tant en tant, em farà mal en el ventre.
Em vesteixo amb la roba que ahir em vas treure, recullo petits detalls oblidats a qualsevol lloc, em miro al mirall i endreço els estralls de la darrera nit. Desfaig les passes que em van portar al teu parany i em perjuro que només ets un pensament cenyit de carn, una ombra trista en un dia ennuvolat.
I poso FIL A L’AGULLA per embastar l’amnèsia.