No descloguis els llavis si no estàs segur que el que diràs és més bell que el silenci

(proverbi àrab)

30 de jul. 2010

Amb una sola mà





La bugada és fent voltes a la rentadora, els plats ben nets i polits, a la tele no hi trobo res que em faci el pes, al gmail no hi ha cap semàfor verd, i el verd m’ha fet recordar que torno a estar sola. I aleshores he agafat aquell llibre amb una sola mà...

19 de jul. 2010

Sobreviure



Confusions lèxiques; que em pensava jo que viure era més urgent que sobreviure.

Però sobreviure és tornar al moll de l’os i veure-hi clar. Perduts en la farsa de les neollibertats hem oblidat que la línia es marca a la sorra i que juguem a la xarranca; no s’hi val perdre l’equilibri perquè has de saltar endavant.

Jo he vingut aquí per sobreviure. He lluitat amb cent mil espermatozous per aconseguir l’òvul matern. M’he barallat amb virus i infeccions, traus i ruptures, nafres i distímies, injustícies i males solucions.

Sobreviure és l’últim remei, la darrera guarició, el salt de fe a l’abisme sense ales de cabell d’àngel.

Tot plegat quan ja ningú no sap viure perquè viure s’explica i es menteix de masses maneres.
Viure ha esdevingut perdre’s en un món de possibilitats. Tantes possibilitats que la potència ha perdut l’acte.

Destenyits, aigualits, deshidratats, escanyolits, descremats, somorts, temperats, domesticats, acorralats, porucs, morts.

Sobreviure és perdre la carn i el greix que envolta l’esquelet intangible. Trepitjar terra i fer arrels.

Un menú amb tants plats i sense fam.
Cirurgia estètica i manca de desig.
Hipoteques indecents per a unes llars tristes i púdiques.
300.000 amics al Facebook i encara no ens hem tocat.