No descloguis els llavis si no estàs segur que el que diràs és més bell que el silenci

(proverbi àrab)

3 de jul. 2009

Pusil·lànimes


D’ànim feble o tímid.

Homes i dones; de totes les classes socials; de totes les nacions (amb Estat o sense); del centre i de la perifèria.

Poden tenir un aspecte famèlic però també poden ser grassonets i rodanxones, o d’ossada corpulenta.

Vesteixen d’una manera endreçada i polida però també n’hi ha que descuiden la seva imatge i fugen de l’aigua i el sabó.

Treballen en l’economia productiva tot i que en el sector financer abunden; també en càrrecs de direcció i poder.

Prefereixen les platges de sorra fina i profunditats modestes tant com les valls pirinenques i els cims més alts.

En prou feines parlen bé la llengua que saben o en podem trobar que l’embelleixen o que en saben moltes més, a part de la materna.

Com, doncs, podem descobrir els i les pusil·lànimes? Lamentablement, a dia d’avui, només es delaten en les situacions de crisi, de conflicte, de presa de decisions. Llavors descobriràs que el teu líder polític o espiritual, que la teva parella, el teu company o companya, la teva cap o el teu veí, són uns PUSIL·LÀNIMES.

Els símptomes que manifestaran, depenent dels caràcters, són els següents:
• Enuig profund per la situació crítica, endegant les culpes a tothom i llançant pilotes fora
• Salvant-se ells primers. Si es tracta de dones i infants no quedaran tan mal vistos
• Impulsivitat. Han de respondre ràpidament perquè no descobrim l’engany que amaga la màscara. Aquí hi ha la possibilitat que es delatin
• La millor defensa davant d’un atac és un altre atac. Pilotes fora una altra vegada, però ells es creuen que són bons en tàctica i estratègia
• La fugida. Desapareixen comprant tabac, defugen una mirada directa als ulls, fan veure que no hi són quan se’ls necessita, etcètera.
• El punt de control és extern: mai no tenen ni una mica de responsabilitat sobre les conseqüències del seus actes, la culpa sempre és de les circumstàncies o dels altres, que els volen enfonsar

I un llarg etcètera de mediocritats.

De comportament escàpol, amb el do la ubiqüitat però de la poca presència. Són a tot arreu, envoltats de molts i aferrats a pocs com una taula de salvament.

El seu aspecte, en una primera llambregada, ens pot semblar del més normal fins i tot encantador, però si furguem una mica més o ensopeguem amb la seva vertadera cara, els descobrirem. Lamentablement sempre serà massa tard per poder prevenir-los/les.

Una vegada ja m’ho van dir: “vés en compte amb els/les febles” ... i vaig fer cas del consell massa tard, com sempre.

2 comentaris:

Quinesmalespuces ha dit...

fa temps que no escrius... però veig que l'últim post també parla dels febles... jejeje!!! firmem la guerra, nosaltres que som guerreres, que som dones d'acció!!!! jejejej!!!!

Quinesmalespuces ha dit...

trobo que ho tenim una mica abandonadet això, no??????? Què, ens hi posarem cap a l'any vinent?????????????