El meu sexe és un cementiri d'ereccions

Joan-Lluís Lluís

... i a vegades també és el cementiri d’il·lusions, de papallones en el ventre, de postres de mel i mató al llit.

Cementiri d’amants que recordo i oblido; d’altres que m’entesto a defenestrar de la meva memòria, a vegades sense massa èxit.

Descanseu en pau.

Voluntats efímeres gestades entre copes d’un local brut i fosc, amb música que no recordo perquè és sempre la mateixa cantarella, el fil musical de la sala d’espera de la penúltima oportunitat.

Ens anem escalfant entre magrejades maldestres i amb presses; petons de mareig i de còctel alcohòlic. Fins que no estrenem el desig els petons i les abraçades seran a deshora: xocaran nassos i ens mossegarem les dents, fins que se sincronitzi el teu voler i el meu, i deixem fer els cossos més savis que els nostres caps etílics.

Però si el mite és cert i hi ha cementiris d’elefants, també crec que el meu sexe és un bon lloc on anar a morir. I tot el que es mor renaix, fins i tot la teva erecció que vull per sempre més que es mori mentre jo perdo l’alè celebrant-ho.

Butxaques buides

Sempre m’han encuriosit les persones que no necessiten res, que caminen pel món amb les butxaques buides.

Si revises ara la meva bossa hi trobaràs: un moneder, el mòbil, l’agenda, la llibreta, els tampons, un llibre sempre imprescindible, un estoig, maquillatge, el carregador del mòbil, l’ampolla d’aigua, el tabac, la crema de cacau, tiretes, caramels i moltes vegades pocs diners.

Si em preguntes què necessito no et contestaré que l’aire que respiro si no que et faré una llista de complements als quals m’he fet addicta: cervesa, fum, converses, roba, cafès, amics, idees, amor, tendresa, discussions, teràpies, bon sexe, nens, i un llarg etcètera.

Si et dic el que tinc: un sac amb un forat pel qual s’escolen les meves coses. Sóc jo, doncs, qui tinc les butxaques buides i una gran necessitat d’omplir-les.

Hauré de POSAR FIL A L’AGULLA per cosir aquest forat per on se m’escapa la calma. Llavors potser aniré fent via una mica més lleugera d’equipatge (o necessitats, barra, dependències)

Membres i porres

Quant membre de les forces repressives i quanta porra descontrolada; quanta testosterona i quant mercenari a bon sou i indefinit.

Es defensen dient que les ordres venen de dalt, que la repressió ha estat justa i mesurada, i és veritat. Que es treguin la màscara i encara que al capdavant de la Conselleria d’interior i hagi un ecosocialista (...ista, ista), Interior és Interior, i és l’amo dels gossos. I els gossos de quadra principatins són el que són des de 1700 i fins a dia d’avui.

Carreguen contra qualsevol esquerda del sistema, tot i que hi hagi un govern de pretesa esquerra. Són funcionaris públics i utilitzen les porres contra aquells que defensen els serveis públics. Que els privatitzin, llavors ja podrem dir sense embuts que són mercenaris. Però de moment, cobren dels nostres impostos i dels vots d’alguns perdedors d’ideologia i predadors de butaca electoral.

Diuen que fan la seva feina, i la fan: reprimeixen i et recorden qui mana i amb quines eines. I els altres es defensen sense porres i, en molts casos, sense membres.

Inauguració del nou Casal independentista i Popular CAN CAPABLANCA

Feia dies que hi treia el cap per veure com anaven les obres. Fa molt poc que me n’he fet sòcia i encara no sé massa bé com va, però aquest cap de setmana ho he vist clar.

La primera vegada que hi vaig posar els peus, estava esporuguida: la primera Plenària de la CUP i feia un fred de nassos!!! No sé si el que em va glaçar més fou el compromís polític emprès o aquella nevera de local, que havies de fer una passa de gegant per entrar-hi.

Després d’entrebancs amb els permisos, van començar les obres i vaig seguir-ne els moviments fins que finalment no va haver més remei i il·lusió que fer-me’n sòcia.

El dissabte no ho tenia gens clar, però quan va arribar el dia d’obrir portes, pell de gallina quan vaig veure que el que fins feia dies era possible, esdevenia una realitat amb bona cara i ulls. Quina patxoca, quin nou Casal!!!

Ens van demanar (a la CUP) que parléssim en tant que entitat vinculada al Casal i ho férem. Però em sembla que el dissabte no era dia de parlar de la CUP de Sabadell si no que era un dia per parlar de tots i totes les sòcies del Casal que han treballat sense descans cada dia perquè aquest 14 de març pogués ser una festa, i l’inici del punt de trobada de la Unitat popular.

Queda molta feina per fer però ara ja tenim per on començar i agrair que des de 2001 uns quants haguessin posat la primera pedra.

MOLTES FELICITATS!!!

Dues maneres

Tu agafa la llança i guerreja. Crida, enfada’t, ataca, utilitza estratègies de guerra i de combat. Busca aliances i conquereix territoris que lluitaran sota la teva bandera, per complicitats plenes de testosterona; així es perpetua el poder actual.

Jo et donaré el somriure i la paraula, tot i sabent que pot ser l’última estocada i que puc morir a les teves mans, ofegada pels esdeveniments.

Al final guanyarà no qui piqui amb més força, perquè si jo moro en aquesta batalla, n’hi hauran d’altres que guanyaran la guerra.

Tampoc la victòria serà per qui excel·leixi en enteniment, aquesta és una lluita amb les mateixes possibilitats i de final sense pronòstic.

Guanyarà qui a la fi, a llarg termini, pugui dir que ha fet el què ha fet per res, que no li ha ressonat cap corda, que no li han tocat el fetge.

Calma, un dos tres... deu, i fermesa per acabar el que s’ha començat; cadascú amb la seva lluita, col·lectiva o personal. En el meu parer, indestriables. I aquest és el punt d’inici per celebrar, ves a saber quan, l’aliança de dues maneres de patir el mateix infern o paradís. Està a les nostres mans i no punys.

Moribunds

Tot temps present és un temps mort i tu i jo som moribunds.

El rellotge només assenyala el passat. Quina hora és? Sempre un segon més del que teníem previst.

Cadàvers i botxins de qualsevol moment, sense memòria ens dilataríem més enllà del perímetre de la sensatesa.

La mortalitat del temps present és l’enveja del déus immortals. És tornar a originar-se, l’oportunitat del canvi, de deixar enrere, de lleugeresa i amplitud.

Si em parles agonitzen les paraules, si em toques ja en vull més, si em fas mal agafo aire i si m’ignores ja t’he oblidat. Aferrar-se és inútil o és l’avantsala de la infelicitat.
(...)

Respiro i retorno a la vida, per occir d’aquí uns instants.