Superherois sexuals

Els superherois sexuals en missió de salvament de dones insatisfetes no us agrada que us digui on heu de pitjar perquè se m’encengui el plaer.

Desconcertats o molestos quan us agafo la mà i us assenyalo el camí; la manera de fer treballar dits i llengua per arribar a la màxima productivitat, eficàcia i eficiència de l’empresa.

Vosaltres, que sou bondestres en les arts amatòries, tan assajades i practicades arreu, no podeu acceptar que se us corregeixi i esmeni la direcció i l’embranzida.

I habilitat no us falta, ho confirmo. Però jaieu amb mi com ho faríeu i heu fet amb tota la resta de dones, que si bé tenim el gènere en comú diferim en plaers i predileccions, com tot fill/a de veí.

Tanmateix jo tinc nom propi i vicis personals i transferibles, si saps desaprendre i sorprendre’t.

No tinc manual d’instruccions, com tu, però si en comptes de desplegar tot el ventall de tècniques i artesanies eròtiques, em veus i m’escoltes podràs saber com funciona el meu sexe. Si pares l’orella i em mires una mica més, aprendràs com funciona la resta del cos. Si en comptes d’aprovar vols excel·lir, amb interès i generositat, podràs saber com funciona la meva ànima.

Però llavors, clar, estaràs en perill; en perill que m’acabi enamorant de tu. I aquesta és una amenaça massa gran fins i tot pels superherois sexuals.

Atomització

Segons ens expliquen aquells que en saben, el mapa empresarial actual que ens dibuixa el capitalisme és una galàxia atomitzada: poques empreses matriu, producció externalitzada, subcontractació, deslocalització, etcètera, i un univers d’estels disgregats, els autònoms (en molts casos, de poca versemblança).

Tot de mesures per reduir el risc (per una altra banda, immanent a la vida) de les pèrdues i augmentar els beneficis anuals per pocs caps, tot i que hi ha molts barrets.
Una via làctia o autopista de peatge cap a la financiarització de l’economia, la precarietat laboral i l’extinció de la unitat de treballadores i treballadors.

Fragmentació, disgregació, individualització, separació, etcètera. Cada vegada més lluny dels altres, cada vegada és més difícil trobar-nos, per unir-nos i per fer força.

Però, ja ho diuen alguns que l’univers pot ser que no s’expandeixi, sinó que es contragui fins que explotem de tanta gravetat... o misèria atomitzada.

Dolor

Abans, quan en comptava pocs, el dolor era un cop punyent al ventre, una fiblada al cervell, l’ablaniment dels membres.

Ara, el dolor és sord, m’és de dins, d’entranyes. És un formigueig a les extremitats i té la durada breu d’un pensament que no es reitera. És una qüestió de voluntat.

Abans, em feia mal quasi bé tot, també allò que estava més enllà de mi mateixa. Era una qüestió d’arbitrarietat.

Ara, em fa mal quasi bé res, però continuo sent fidel al dolor de l’equívoc i la desmesura gratuïta, com a subjecte i com a objecte. Sobretot si el cop ve d’algú que en algun moment ha creuat el perímetre de la meva intimitat.

Però, ara també, compto amb una confiança en el Temps que s’ha tornat fe i acte poètic de transcendència.

(...)

No imaginava que em faries mal d’aquesta manera perquè em pensava que ni per això jo tenia prou presència, per tant, en el teu menyspreu equidistant encara hi puc veure una lleu deferència.

En el meu dolor també, però jo no he tingut mai sincera indiferència sinó que he mesurat la distància per no prendre massa mal.

Posant FIL A L’AGULLA per guarir-me...