Dolor

Abans, quan en comptava pocs, el dolor era un cop punyent al ventre, una fiblada al cervell, l’ablaniment dels membres.

Ara, el dolor és sord, m’és de dins, d’entranyes. És un formigueig a les extremitats i té la durada breu d’un pensament que no es reitera. És una qüestió de voluntat.

Abans, em feia mal quasi bé tot, també allò que estava més enllà de mi mateixa. Era una qüestió d’arbitrarietat.

Ara, em fa mal quasi bé res, però continuo sent fidel al dolor de l’equívoc i la desmesura gratuïta, com a subjecte i com a objecte. Sobretot si el cop ve d’algú que en algun moment ha creuat el perímetre de la meva intimitat.

Però, ara també, compto amb una confiança en el Temps que s’ha tornat fe i acte poètic de transcendència.

(...)

No imaginava que em faries mal d’aquesta manera perquè em pensava que ni per això jo tenia prou presència, per tant, en el teu menyspreu equidistant encara hi puc veure una lleu deferència.

En el meu dolor també, però jo no he tingut mai sincera indiferència sinó que he mesurat la distància per no prendre massa mal.

Posant FIL A L’AGULLA per guarir-me...