Amb una sola mà

La bugada és fent voltes a la rentadora, els plats ben nets i polits, a la tele no hi trobo res que em faci el pes, al gmail no hi ha cap semàfor verd, i el verd m’ha fet recordar que torno a estar sola. I aleshores he agafat aquell llibre amb una sola mà...

Sobreviure

Confusions lèxiques; que em pensava jo que viure era més urgent que sobreviure.

Però sobreviure és tornar al moll de l’os i veure-hi clar. Perduts en la farsa de les neollibertats hem oblidat que la línia es marca a la sorra i que juguem a la xarranca; no s’hi val perdre l’equilibri perquè has de saltar endavant.

Jo he vingut aquí per sobreviure. He lluitat amb cent mil espermatozous per aconseguir l’òvul matern. M’he barallat amb virus i infeccions, traus i ruptures, nafres i distímies, injustícies i males solucions.

Sobreviure és l’últim remei, la darrera guarició, el salt de fe a l’abisme sense ales de cabell d’àngel.

Tot plegat quan ja ningú no sap viure perquè viure s’explica i es menteix de masses maneres.
Viure ha esdevingut perdre’s en un món de possibilitats. Tantes possibilitats que la potència ha perdut l’acte.

Destenyits, aigualits, deshidratats, escanyolits, descremats, somorts, temperats, domesticats, acorralats, porucs, morts.

Sobreviure és perdre la carn i el greix que envolta l’esquelet intangible. Trepitjar terra i fer arrels.

Un menú amb tants plats i sense fam.
Cirurgia estètica i manca de desig.
Hipoteques indecents per a unes llars tristes i púdiques.
300.000 amics al Facebook i encara no ens hem tocat.

Pusil·lànimes

D’ànim feble o tímid.

Homes i dones; de totes les classes socials; de totes les nacions (amb Estat o sense); del centre i de la perifèria.

Poden tenir un aspecte famèlic però també poden ser grassonets i rodanxones, o d’ossada corpulenta.

Vesteixen d’una manera endreçada i polida però també n’hi ha que descuiden la seva imatge i fugen de l’aigua i el sabó.

Treballen en l’economia productiva tot i que en el sector financer abunden; també en càrrecs de direcció i poder.

Prefereixen les platges de sorra fina i profunditats modestes tant com les valls pirinenques i els cims més alts.

En prou feines parlen bé la llengua que saben o en podem trobar que l’embelleixen o que en saben moltes més, a part de la materna.

Com, doncs, podem descobrir els i les pusil·lànimes? Lamentablement, a dia d’avui, només es delaten en les situacions de crisi, de conflicte, de presa de decisions. Llavors descobriràs que el teu líder polític o espiritual, que la teva parella, el teu company o companya, la teva cap o el teu veí, són uns PUSIL·LÀNIMES.

Els símptomes que manifestaran, depenent dels caràcters, són els següents:
• Enuig profund per la situació crítica, endegant les culpes a tothom i llançant pilotes fora
• Salvant-se ells primers. Si es tracta de dones i infants no quedaran tan mal vistos
• Impulsivitat. Han de respondre ràpidament perquè no descobrim l’engany que amaga la màscara. Aquí hi ha la possibilitat que es delatin
• La millor defensa davant d’un atac és un altre atac. Pilotes fora una altra vegada, però ells es creuen que són bons en tàctica i estratègia
• La fugida. Desapareixen comprant tabac, defugen una mirada directa als ulls, fan veure que no hi són quan se’ls necessita, etcètera.
• El punt de control és extern: mai no tenen ni una mica de responsabilitat sobre les conseqüències del seus actes, la culpa sempre és de les circumstàncies o dels altres, que els volen enfonsar

I un llarg etcètera de mediocritats.

De comportament escàpol, amb el do la ubiqüitat però de la poca presència. Són a tot arreu, envoltats de molts i aferrats a pocs com una taula de salvament.

El seu aspecte, en una primera llambregada, ens pot semblar del més normal fins i tot encantador, però si furguem una mica més o ensopeguem amb la seva vertadera cara, els descobrirem. Lamentablement sempre serà massa tard per poder prevenir-los/les.

Una vegada ja m’ho van dir: “vés en compte amb els/les febles” ... i vaig fer cas del consell massa tard, com sempre.

Ets desig

Potser només ets l’ombra rient i fugitiva d’un desig obstinat a habitar dins la ment

Carles Riba

El desig neix i creix amb l’absència; l’absència de l’objecte, o el subjecte; en aquest cas, tu.

Ets desig perquè no hi ets, perquè no et tinc i potser et voldria.

Si no vull perdre-hi massa, em quedaré ben quieta i esperaré que l’absència es torni absència d’absència i guanyi el pes de l’oblit.

Llavors el pas esponjós del temps, el ritme decadent de l’hàbit i la respiració monòtona faran que el desig es converteixi en un record pretèrit que només, molt de tant en tant, em farà mal en el ventre.

Em vesteixo amb la roba que ahir em vas treure, recullo petits detalls oblidats a qualsevol lloc, em miro al mirall i endreço els estralls de la darrera nit. Desfaig les passes que em van portar al teu parany i em perjuro que només ets un pensament cenyit de carn, una ombra trista en un dia ennuvolat.

I poso FIL A L’AGULLA per embastar l’amnèsia.

Superherois sexuals

Els superherois sexuals en missió de salvament de dones insatisfetes no us agrada que us digui on heu de pitjar perquè se m’encengui el plaer.

Desconcertats o molestos quan us agafo la mà i us assenyalo el camí; la manera de fer treballar dits i llengua per arribar a la màxima productivitat, eficàcia i eficiència de l’empresa.

Vosaltres, que sou bondestres en les arts amatòries, tan assajades i practicades arreu, no podeu acceptar que se us corregeixi i esmeni la direcció i l’embranzida.

I habilitat no us falta, ho confirmo. Però jaieu amb mi com ho faríeu i heu fet amb tota la resta de dones, que si bé tenim el gènere en comú diferim en plaers i predileccions, com tot fill/a de veí.

Tanmateix jo tinc nom propi i vicis personals i transferibles, si saps desaprendre i sorprendre’t.

No tinc manual d’instruccions, com tu, però si en comptes de desplegar tot el ventall de tècniques i artesanies eròtiques, em veus i m’escoltes podràs saber com funciona el meu sexe. Si pares l’orella i em mires una mica més, aprendràs com funciona la resta del cos. Si en comptes d’aprovar vols excel·lir, amb interès i generositat, podràs saber com funciona la meva ànima.

Però llavors, clar, estaràs en perill; en perill que m’acabi enamorant de tu. I aquesta és una amenaça massa gran fins i tot pels superherois sexuals.

Atomització

Segons ens expliquen aquells que en saben, el mapa empresarial actual que ens dibuixa el capitalisme és una galàxia atomitzada: poques empreses matriu, producció externalitzada, subcontractació, deslocalització, etcètera, i un univers d’estels disgregats, els autònoms (en molts casos, de poca versemblança).

Tot de mesures per reduir el risc (per una altra banda, immanent a la vida) de les pèrdues i augmentar els beneficis anuals per pocs caps, tot i que hi ha molts barrets.
Una via làctia o autopista de peatge cap a la financiarització de l’economia, la precarietat laboral i l’extinció de la unitat de treballadores i treballadors.

Fragmentació, disgregació, individualització, separació, etcètera. Cada vegada més lluny dels altres, cada vegada és més difícil trobar-nos, per unir-nos i per fer força.

Però, ja ho diuen alguns que l’univers pot ser que no s’expandeixi, sinó que es contragui fins que explotem de tanta gravetat... o misèria atomitzada.

Dolor

Abans, quan en comptava pocs, el dolor era un cop punyent al ventre, una fiblada al cervell, l’ablaniment dels membres.

Ara, el dolor és sord, m’és de dins, d’entranyes. És un formigueig a les extremitats i té la durada breu d’un pensament que no es reitera. És una qüestió de voluntat.

Abans, em feia mal quasi bé tot, també allò que estava més enllà de mi mateixa. Era una qüestió d’arbitrarietat.

Ara, em fa mal quasi bé res, però continuo sent fidel al dolor de l’equívoc i la desmesura gratuïta, com a subjecte i com a objecte. Sobretot si el cop ve d’algú que en algun moment ha creuat el perímetre de la meva intimitat.

Però, ara també, compto amb una confiança en el Temps que s’ha tornat fe i acte poètic de transcendència.

(...)

No imaginava que em faries mal d’aquesta manera perquè em pensava que ni per això jo tenia prou presència, per tant, en el teu menyspreu equidistant encara hi puc veure una lleu deferència.

En el meu dolor també, però jo no he tingut mai sincera indiferència sinó que he mesurat la distància per no prendre massa mal.

Posant FIL A L’AGULLA per guarir-me...

El meu sexe és un cementiri d'ereccions

Joan-Lluís Lluís

... i a vegades també és el cementiri d’il·lusions, de papallones en el ventre, de postres de mel i mató al llit.

Cementiri d’amants que recordo i oblido; d’altres que m’entesto a defenestrar de la meva memòria, a vegades sense massa èxit.

Descanseu en pau.

Voluntats efímeres gestades entre copes d’un local brut i fosc, amb música que no recordo perquè és sempre la mateixa cantarella, el fil musical de la sala d’espera de la penúltima oportunitat.

Ens anem escalfant entre magrejades maldestres i amb presses; petons de mareig i de còctel alcohòlic. Fins que no estrenem el desig els petons i les abraçades seran a deshora: xocaran nassos i ens mossegarem les dents, fins que se sincronitzi el teu voler i el meu, i deixem fer els cossos més savis que els nostres caps etílics.

Però si el mite és cert i hi ha cementiris d’elefants, també crec que el meu sexe és un bon lloc on anar a morir. I tot el que es mor renaix, fins i tot la teva erecció que vull per sempre més que es mori mentre jo perdo l’alè celebrant-ho.

Butxaques buides

Sempre m’han encuriosit les persones que no necessiten res, que caminen pel món amb les butxaques buides.

Si revises ara la meva bossa hi trobaràs: un moneder, el mòbil, l’agenda, la llibreta, els tampons, un llibre sempre imprescindible, un estoig, maquillatge, el carregador del mòbil, l’ampolla d’aigua, el tabac, la crema de cacau, tiretes, caramels i moltes vegades pocs diners.

Si em preguntes què necessito no et contestaré que l’aire que respiro si no que et faré una llista de complements als quals m’he fet addicta: cervesa, fum, converses, roba, cafès, amics, idees, amor, tendresa, discussions, teràpies, bon sexe, nens, i un llarg etcètera.

Si et dic el que tinc: un sac amb un forat pel qual s’escolen les meves coses. Sóc jo, doncs, qui tinc les butxaques buides i una gran necessitat d’omplir-les.

Hauré de POSAR FIL A L’AGULLA per cosir aquest forat per on se m’escapa la calma. Llavors potser aniré fent via una mica més lleugera d’equipatge (o necessitats, barra, dependències)

Membres i porres

Quant membre de les forces repressives i quanta porra descontrolada; quanta testosterona i quant mercenari a bon sou i indefinit.

Es defensen dient que les ordres venen de dalt, que la repressió ha estat justa i mesurada, i és veritat. Que es treguin la màscara i encara que al capdavant de la Conselleria d’interior i hagi un ecosocialista (...ista, ista), Interior és Interior, i és l’amo dels gossos. I els gossos de quadra principatins són el que són des de 1700 i fins a dia d’avui.

Carreguen contra qualsevol esquerda del sistema, tot i que hi hagi un govern de pretesa esquerra. Són funcionaris públics i utilitzen les porres contra aquells que defensen els serveis públics. Que els privatitzin, llavors ja podrem dir sense embuts que són mercenaris. Però de moment, cobren dels nostres impostos i dels vots d’alguns perdedors d’ideologia i predadors de butaca electoral.

Diuen que fan la seva feina, i la fan: reprimeixen i et recorden qui mana i amb quines eines. I els altres es defensen sense porres i, en molts casos, sense membres.